Tercera etapa: traço les rutes i els recorreguts

Referents: La gent gran de Sant Muç

Alba Escolà Gosálvez
Visibilitat: Públic - - comentari el Referents: La gent gran de Sant Muç

Referents: La gent gran de Sant Muç

Alba Escolà Gosálvez
Visibilitat: Públic - - comentari el Referents: La gent gran de Sant Muç
RECERCA DE REFERENTS PER A PROJECTES  SOCIOEDUCATIUS AMB GENT GRAN AL BARRI   Transito des de la idea de l’educació com a…
RECERCA DE REFERENTS PER A PROJECTES  SOCIOEDUCATIUS AMB GENT GRAN AL BARRI   Transito des de la idea de…

RECERCA DE REFERENTS PER A PROJECTES  SOCIOEDUCATIUS AMB GENT GRAN AL BARRI

 

Transito des de la idea de l’educació com a forma de supervivència i com a objectiu de vida a través de la transferència de coneixement, una perspectiva més transformadora, a nivell col·lectiu.

Sempre he pensat que l’educació és la clau per a la transformació de la societat, però cal matisar, tenint en compte que també ha suposat una eina de perpetuació dels sistemes de poder. 

Ha de ser una educació fonamentada des de pràctiques emancipadores i crítiques amb els sistemes establerts. Capaces d’identificar les problemàtiques que es generen en l’ecologia de l’entramat social, per generar nous imaginaris col·lectius que ens permetin pensar-nos i pensar el món des de posicions obertes a la pluralitat humana i a les necessitats ambientals del planeta. 

He acotat la recerca a pràctiques artístiques que relacionin el territori amb la seva població. Entenent el territori no només des de les definicions cartografiades des dels objectius de les classes poderoses, sinó entenent territori com espai d’històries, llaços, recerques, lluites, dificultats, problemàtiques i xarxes (Ares, Risler, p. 260).

 

CULTURAL RIZOMA (2020) Geografies variables de la memòria  

Projecte al llindar de la creació contemporània i la mediació artística entre diverses generacions i comunitats a la població de Celrà. Recull i enregistrament de l’experiència i memòria de joventut de la gent gran de la població per generar una cartografia emocional que en vincula l’arquitectura, l’urbanisme i la història amb els seus habitants, per tal d’iniciar un diàleg amb la joventut actual, a través d’un mapa en línia a Instamaps (Cultural Rizoma, 2020).

                  

LaFANGdanga (2020), Las paredes tienen memoria. 

L’artista Stefania Vara és ceramista, fotògrafa i infermera. Treballa amb persones amb trastorns cognitius, en especial, demència i Alzheimer. 

A través del projecte Las paredes tienen memoria, proposa un procés de creació́ col·lectiva elaborat per persones grans en risc d’aïllament que visibilitza i vincula els seus records amb l’espai públic a través de rajoles i àudios que ells mateixos han generat (Vara, 2020).

La proposta de Vara ens acosta a la visibilització territorial de propostes per a millorar la salut emocional de la gent gran que sovint ha d’enfrontar-se a la realitat dels problemes de salut propis de l’edat.

CONTORNO URBANO (2022), “Espai públic/creativitat/persones”. 

Col·lectiu de grafiters que busca que la gent del barri, a través arquitectura, jardineria, pintura, faci un procés de transformació positiu del seu entorn, a la vegada també es transforma a nivell individual. El valor principal que volen transmetre és el de l’emancipació, entès com alliberar-se de segons quines normes, aprendre a fer segons quines coses i conèixer la capacitat de canviar el lloc on vius.

Em pregunto quin paper té la gent gran al barri de Sant Muç, al meu barri?

Durant la fase d’investigació del context i la comunitat de gent gran del barri he pogut constatar unes problemàtiques principals que dificulten la seva participació i integració al barri. Per una banda, hi ha un problema d’accessibilitat molt important. Només hi ha dues línies d’autobús per a cobrir un espai molt extens. Les cases estan molt disseminades i es depèn del vehicle particular. La població més envellida queda aïllada. Tampoc hi ha infraestructures de proximitat on es puguin generar espais de socialització. 

Segons la treballadora social es troben amb persones poc participatives i que tendeixen a la soledat. En l’entrevista amb la referent de salut emocional del CAP del barri, m’explica que hi ha hagut un increment alarmant de malestar emocional, en tota la població, però especialment en la gent gran. S’estan posant en marxa molts dispositius per col·lectivitzar-ne l’ajuda degut a la impossibilitat d’intervenir a nivell individual per manca de recursos. Es tracta de propostes de formació, d’activitat física i de relació que es vehiculen des del CAP però, busquen relació amb altres institucions socials com l’ajuntament i associacions. Les propostes són molt interessants i tenen participació, però el projecte es troba en un moment molt inicial i s’està prioritzant posar recursos a les problemàtiques més urgents.

Cal destacar que les primeres experiències, concretament en les passejades, ja han generat propostes espontànies per trobar-se, sense l’acompanyament de referents del CAP. 

Des de l’ajuntament s’estan fent moltes propostes, per a una vellesa activa. M’interessa especialment una proposta sobre la memòria on ja s’han produït diversos vídeos on s’expliquen records i curiositats de la ciutat. M’he de posar en contacte amb les persones que ho gestionen.

També he entrevistat a dues persones jubilades i que segueixen molt actives per entendre els processos pels quals han passat i les estratègies que utilitzen. 

La Maria m’explica que la jubilació s’ha ajuntat amb una discapacitat visual molt limitant. Professora de la Llotja durant 30 anys, ha tingut una vida laboral molt enriquidora. Té moltes ganes de seguir intel·lectualment activa.

Jean Pierre Ambigú (pseudònim), també fa anys que està jubilat i utilitza artefactes visuals (fanzín, targetes…) juntament amb un amic per generar material crític i discursos subversius, que posteriorment deixen en llocs descontextualitzats.

Coincideixen en la necessitat de seguir el procés d’aprenentatge per evitar l’estancament i el malestar emocional.

Cal fer un diagnòstic acurat de la situació de la gent gran al barri, per tal de fer visibles les problemàtiques que generen l’aïllament i el malestar de la comunitat al barri. El mapeig social em sembla una eina potent i molt adequada per a la proposta. Posteriorment, buscar recursos i dissenyar estratègies buscant la dinamització de propostes per al seu benestar, mediades a través de l’art, en relació amb les seves necessitats i anhels. Des d’un nosaltres podem generar dispositius gràfics per lluitar per aconseguir-ho.

Conceptes clau 

Salut emocional

Salut relacional

Ocupació de l’espai públic (espai privat-espai públic— quin lloc ocupa la gent gran al barri)/ Territori-desterritorialització /Accessibilitat

Objectius 

Recerca acurada i directa (sense mediació institucional) de les problemàtiques que afecten a la gent gran. Investigació/mapeig/fanzín.

Empoderament de la gent gran perquè reclamin les seves voluntats i necessitats. Recerca d’espais i recursos al barri (espais de relació/mobilitat/accessibilitat).

Visibilització de les problemàtiques i accions per canviar l’imaginari col·lectiu sobre la gent gran i la dependència en general. Ocupar l’espai públic (exposicions/accions amb cartells i fanzins).

ARES, Pablo i RISLER, Julia (2012) “Iconoclasistas: mapeos híbridos, prácticas colaborativas y recursos gráficos de código abierto”. Errata#. Revista de artesvisuales. Nº 7 (246-264) [en línia] disponible a: <https://issuu.com/revistaerrata/docs/errata_7_creacion_colectiva_practic>

CONTORNO URBANO (2022), “Espai públic/creativitat/persones”. Contorno Urbano [en lína] disponible a: <https://www.contornourbano.com/missioivalors-2/>

CULTURAL RIZOMA (2020) Geografies variables de la memòria  [en lína] disponible a: <https://www.culturalrizoma.com/projectes/geografies-variables-de-la-memoria/>

VARA, Stefania, LaFANGdanga (2020), “Las paredes tienen memoria” Fundació la Caixa [en lína] disponible a: <https://fundacionlacaixa.org/ca/art-for-change-2020-projecte-paredes-tienen-memoria>

 

Tercera etapa: traço les rutes i els recorreguts

Debat

No hi ha comentaris.

Tercera part: traço les rutes i recorreguts

Maria Benimeli Colinas
Visibilitat: Públic - - comentari el Tercera part: traço les rutes i recorreguts

Tercera part: traço les rutes i recorreguts

Maria Benimeli Colinas
Visibilitat: Públic - - comentari el Tercera part: traço les rutes i recorreguts
Art i educació Part 3: Traço les rutes i els recorreguts Parlant del meu projecte, haig de tenir present que “hay una infinidad de diferencias entre el «nosotros» como ha llamado las entidades macropolíticas del poder estatal, colonial y lingüístico, y los numerosos «nosotros» que existen en estas divisiones dentro de la micropolítica de la lucha popular”(Graham, 2016) , ja que  la realitat és que cada persona i situació és un món, i els grans objectius socials poden no ser…
Art i educació Part 3: Traço les rutes i els recorreguts Parlant del meu projecte, haig de tenir present…

Art i educació

Part 3: Traço les rutes i els recorreguts

Parlant del meu projecte, haig de tenir present que “hay una infinidad de diferencias entre el «nosotros» como ha llamado las entidades macropolíticas del poder estatal, colonial y lingüístico, y los numerosos «nosotros» que existen en estas divisiones dentro de la micropolítica de la lucha popular”(Graham, 2016) , ja que  la realitat és que cada persona i situació és un món, i els grans objectius socials poden no ser els més importants per diferents grups de població. Pensant en la meva idea, jo busco un objectiu senzill, amb certa immediatesa i tocant a les persones afectades. El govern, per exemple, aniria a grans lleis. Jo funciono a curt plaç i amb l’art com a mitjà expressiu i emocional. No pretenc entendre ni fer de psicòleg, sinó acompanyar-les. Escalf humà en poques paraules, i tot i que m’agradaria, sóc conscient que potser no puc arribar a tots els grups de dones que ho necessitin ja que existeix el problema de la  “limpieza social desde las élites”(Graham 2016). En moltes ocasions, les classes socials més afavorides neguen i tapen els problemes que les afecten. També hi ha casos de maltractament en aquests grups, pero s’aborden com si no existisin o bé tot acaba en grans reclamacions judicials de diners. Tal com ho entenc, la meva idea va més aviat cap a la gent que la demana, que acostuma a ser de peu de carrer per expressar-ho d’alguna manera. Esta obert, i evidentment l’origen social no marca res, però veig poc probable que dones criades en ambients conservadors com acostumen a ser les més riques, demani ajuda. No obstant, se’ls donarà si ho demanem , però és clar, això suposaria anar a sanitat pública, que és on pretenc tenir l’ acord, i dubto que moltes ho fagin.

Al mateix temps, com el que pretenc és incloure sense mirar, al final la “relación con el poder que es incómoda, esquizofrénica y poco predecible”(Graham, 2016). 

Quan pretens ajudar de forma tan integradora, en ocasions no interessa o no senta bé, Recordo per exemple el cas de la crisi dels refugiats, on hi havia una campanya social a favor d’ acollir-los mentre alguns governs europeus negaven ajuda. Xoc de visions amb el que sens dubte  també em trobaré aquí, fet pel qual he inclòs ONG en tot això.

De totes maneres, sé que la meva funció no és la de“el investigador-militante se distingue «del investigador académico”(Graham, 2016). Jo no soc ni investigadora militant ni academica. El meu objectiu és l’ activisme social, no la investigació dels resultats, No pretenc que el meu projecte sigui un laboratori ni un experiment per veure com reaccionen,sinó donar sortida i suport a dones que pateixen. 

En aquest sentit, seria bo poder començar amb el projecte ja de forma anual, per tant a setembre, però tenint present els horaris dels centres cívics, el mes d’agost quedaria sense efecte. Onze mesos a l’ l’any en definitiva.

I en quins centres cívics de Barcelona ciutat? Doncs mirant serien en concret 

1- Centre cívic El Coll-Bruguera

2- Centre cívic Sagrada Família

3- Centre cívic Urgell

També cal contactar amb els serveis socials dels CAP involucrats en el projecte, que serien els del Coll, Sagrada Familia i Sant Antoni, per parlar amb l’ assistent/a  social en cap de cadascun d’ells i coordinar les conversacions amb els centres cívics

Dit això, tinc molt clar que “cuando un grupo comunitario o agentes no pertenecientes al campo artístico se involucran en la producción de una exposición se abre la posibilidad de pensar en un espacio de exploración social y política”(Cervarios y Galarza, 2016)

Sóc conscient del debat que pot haver- hi, però no vull generar polèmica, sinó crear un espai terapèutic, i les obres només estarien en exhibició digital per la seva compra a Internet. I a més haig de tenir present que pel context i situació, a més de la presencia de psicòlegs i artistes voluntaris que no ho han viscut directament, em trobaré amb què “ la colaboración como un ámbito de trabajo basado en negociaciones siempre conflictivas e inciertas”(Cervarios y Galarza 2016), ja que no és el mateix ser víctima de maltractament i obrir-te a altre gent, que els professionals que venen a donar un cop de mà que els psicòlegs especialistes.

I parlant dels professionals i psicòlegs implicats, els psicòlegs voluntaris jo els triaria dels mateixos cap, i els artistes els implicaria buscant-los disn el mateix territori: per ser més exacte, em posaria en contacte amb artistes locals a veure si algú volgués participar. Si no, preguntaria a les universitats UB,UAB per si algun estudiant de Belles Arts o carreres similars vol fer voluntariat.

Si tampoc, penjaria un anunci, que són gratuïts, a la plataforma wwww.hacesfalta.org

on hi surten ofertes de voluntariat. Fins i tot una combinació de les tres idees

Ara parlant de la web on es penjaran les obres d’ art de les dones, vull fer servir el “soporte virtual en una herramienta de apropiación colectiva”(Ares y Risler,2012)

M’explico: pretenc que, a més de vendre’s, aquestes obres serveixin de teràpia i de reivindicació de totes les persones que pateixen, i a veure si així aconsegueixo“sacudir cierto desconocimiento acerca de la complejidad de la trama social”(Ares y Risler, 2012), ja que molts cops, si una cosa no ens afecta directament, o no mesurem l’impacte humà, o ens desentenem o reaccionem amb indiferència. Fins i tot hi han problemàtiques socials tapades, i aquí es vol evitar el silenci, aprofitant l’ alt “potencial crítico de los dispositivos gráficos”(Ares y Risler,2012)ja que aquestes pintures, son també, encara que indirectament  i sense ser-ne l’objectiu, una formula de crítica davant la manca de mesures contra la violència en dones, sent les refugiades i les immigrants especialment vulnerables.

També, vull destacar que el meu propòsit no és lúdic, sinó terapèutic, tot i que reconec que sí que pot adaptar-se al context del que elles necessitin. Vull ser el més flexible possible, i també fugir de la “lucha por medir sistemáticamente el valor de las artes y la cultura” (Rooke,2014). No vull entrar en debats, sino donar un cop de mà

 La idea es l’art com a integració en la comunitat, i pel que fa a “comprender y evidenciar las dimensiones afectivas, cognitivas y estéticas del arte/salud mental”(Rooke,2014), em trobo en una posició divergent: per una banda,  m’ enmarco en les teràpies artístiques, però per l’ altre no crec que aquestes estiguin en l’obligació de tenir una estética. L’objectiu de l’ art en aquest cas és servir d’ajuda, no tenir un estil creatiu determinat. Amb el que sí concordo és amb les dimensions cognitives i afectives, que van lligades al que busco. Que es sentin benvingudes, que creïn llaços entre elles de ser possible, que millorin, i que entenguin i superin els que els hi ha passat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Tercera etapa: traço les rutes i els recorreguts

Debat

No hi ha comentaris.