Hola. Soc n´Eva Mas, i em prenc la vida amb filosofia. I no m´agrada enredarme gaire.

Vinc de l´àmbit socio-cultural. Anys enrere vaig iniciar Belles Arts, però vaig haver de deixar-ho per conjunció impossible d´economia i treball. Els meus interessos (llavors) eren dibuix i volum. Actualment vaig més pel camp teòric, l´anàlisi de la imatge. I em saturen les pràctiques digitals i tanta innovació constant (de vegades, és esgotador possars- hi al dia amb les tecnologies!).

Duc un temps dedicada a la docència “institucional” de secundària. Però no com a professora d´arts/plàstica. Tot i així, com entenc que l´art forma part de la nostra vida (és un llenguatge), tant alumnes com jo el feim servir com a mitjà de reflexió i comunicació. Trobo que és molt útil per a  ajudar-los a assolir un coneixement interrelacionat. A part de que les referències visuals els hi resulta més accessible o, millor dit, tenen menys mandra i s´engresquen amb més facilitat.

Entès l´art com un llenguatge, no hi hauria d´haver-hi problemàtica per a treballar-ho en tots els seus vessants, tal com es fa amb el llenguatge amb paraules. A l´ensenyança obligatòria s´hi dediquen moltes hores per a que tothom sàpiga llegir i escriure paraules, però ni molt manco tothom es converteix en novel·lista, poeta, crític ni filòleg. No entenc quin problema hi hauria a poder treballar-ho i incorporar-ho sense majors limitacions que les materials-econòmiques i físiques de l´espai.  

Als textos s´hi ha parlat molt dels diferents àmbits o perspectives des de les que abordar l´art. Però, si estam parlant d´educació, m´ha cridat molt l´atenció que en cap cas es parles d´etapes educatives i/o edats. Si a l´escola s´hi dediquen un munt d´hores a ensenyar català i castellà en totes les seves vessants (anàlisi lingüístic, història, producció de textos variats, etc.), perquè no també incloure en semblant extensió l´educació artística? 

La veritat és que amb el recent nou marc legislatiu a l´ensenyança obligatòria (això de la LOMLOE), tinc l´esperança de que les noves dinàmiques i metodologies que es poden desplegar ens permetin donar un gir a l´ensenyança. Deixant a un costat tot el guirigai generat per la premura i complexitat del sistema d´avaluació de l´alumnat (amb codis de criteris, descriptors, percentatges, etc.), sí confio en que es pugui dur a terme una pràctica docent més enrequidora per alumnat i professorat. Sense oblidar que, de moment, tot sembla un experiment. A veure si ens en sortim! 

Hola a tothom. Em dic Maria i tinc 27 anys. Treballo a un museu de Barcelona com a controladora de sales. Sempre he ringut contacte amb el món cultural i aritstic ja que vinc de pares professors i jo mateixa treballo al sector desde fa quatre anys. A més, vaig fer teatre durant sis.

Veig l’ art com una forma d’ expressió, i, tot i treballar en un museu, no estic d’ acord amb el caire discursiu i paternalista que té. Sembla que a la societat actual els plantejaments sobre l ‘art estan definits i dirigits per les institucions, cosa amb la que discrepo.

A més, potser pel fet d’ haver fet teatre molt anys, em veig influida en entendre l art com a disciplina expressiva i crec que pot servir com ajuda a la comunitat.

En aquest sentit va el meu projecte, que esta inspirat en l artteràpia, que fa servir l’ art com a mitjà per canalitzar les emocions per aquells amb problemes psicologics. La idea seria crear un taller d’ art per dones vícitmes de violència masclista, on poguessin fer-lo servir com a sistema d’ expressió i alhora, aquestes pintures es podrien vendre, tenint aixi un doble objectiu: ajudar-les i reintegrar-les a la societat.

Per tant, seria una iniciativa d’ ajuda a la comunitat, a un col·lectiu desafavorit i fa servir l ‘ art com a reintegrador i sistema d’ ajuda.

Aquest taller estaria muntat a nivell municipal, en centres civics, i es demanarien subvencions a la generalitat per poder llogar els espais i comprar els materials.

Encara és una idea embrionària