Art i educacio 

Part 4: Construeixo el cami

Arribats fins aquí, començo  recalcant que el meu referent continua sent el taller d’ artteràpia, en concret l’artteràpia en grup, ja que reuneix els dos requisits del projecte: art i teràpia grupal.

Dins aquesta idea, busco un cert sentit de “compromiso con la justicia social”(Graham,2016), ja que el projecte buscar benestar social mitjançant l’art.

En concret,estaria centrat en un grup de 10 dones per any, i s’ enmarca com un projecte col·laboratiu de comunitat. De fet, m’agradaria que servís per  “familiarizarnos con este malestar, entender sus dimensiones y contornos”(Graham, 2016), ja que, igual que en el seu cas, visibiltiza una problemática que es tracta poc i es passa de puntelles.

Molta publicitat i poques mesures, tal com si fos incòmode actuar.

Pel que fa a l’ apartat econòmic que sempre cal en contextos col·lectius,entre materials, connexió entre institucions, sortiria per 30800 eu, sent que totes les dades s’ han comprovat i estimat en les webs:

https://ajuntament.barcelona.cat/centrescivics/es/espacios

https://www.ecrowdinvest.com/blog/crowdfunding-social-7-plataformas-de-crowdfunding-para-financiar-proyectos-solidarios/

https://www.fnac.es/SearchResult/ResultList.aspx?SCat=0&Search=material+de+dibujo&sft=1&sa=1

https://www.xplora.eu/precio-coste-servicios-webmaster/

quedant el desglossat en:

1- lloguer d’espai: 5000 anuals

2- Materials: 3000 inicials

3- Personal professional: 15h/setmana coordinador- 400eu mes, 4800 anuals,  gestió web- preu per producte: 1500eu mensuals, 18000 anual

La gestió web és cara, però necesaria en el marc del projecte, que del que es tracta al cap i a la fi es de que aquestes obres serveixen no només per expressar, sinó per fer de suport econòmic a les dones, i per això s’ha de vendre, cosa que avui en dia fa necessari la presència d’una web, seguint el model de fer servir els mitjans digitals com a forma no només de vendre les obres, sinó de “crítica social”(Risler i Ares,2016)

En quant a l’equip, tindriem: 3  psicolegs(preferentment dones) i 3 artistes(preferentment locals), 1 coordinador per parlar amb centre cívic i caps i 1 gestor per a la  web per vendre les obres, amb contracte d’obra i servei(coordinador), que hauria de treballar a nivell presencial i un altre freelance(gestor web), que de fet, aquest autònom podria teletreballar i anar informant per telèfon i mail.

Això ens dóna un total: 8 persones, de les que només es paga al coordinador i al gestor web, ja que la resta son voluntaris

Al ser un projecte de comunitat, normalment estaria“ política y culturalmente situadas en un momento y territorio. E (Cevallos i Galarza,2011), però, tot i que sí té un territori establert, no es busca polititzar, sinó generar un discurs propi per a cada dona que en suma sigui un crit col·lectiu i una reformulació de vida, en sí “abordant temáticas sociales incorporando un tono crítico”( Cevallos i Galarza,2016)

Una idea així requereix temps, pel que jo marcaria un calendari que anés del 4 de setembre de 2023 al 2 d’agost de 2024, pel que inicialment seria anual amb possibilitat de prorrogar-se a indefinit i fer-se cada any

Això també permetrà tenir marge per veure on arriba el micromecenatge i si s’aconsegueixen els ajuts socials o no.

Pel que fa a la continuïtat de la idea, depèn de la rebuda per part del col·lectiu en qüestió i els agents socials, especialment  en la vessant econòmica ja que aquest projecte no pot tirar endavant sense un mínim de diners.

Pot arribar a ser sostenible si s’ acull bé i funciona. Si les dones poden rotar cada any o dos anys i es rep amb interès per part dels centres cívics es pot mantenir

Objectiu: doble. Per una banda, fer servir l’art com a vehicle d’expressió per a dones maltractades,i per l’altre, donar-li s un espai d’acolliment i acceptació on poder intentar tirar endavant i refer-se.

Pel que fa als responsables, tenim:

1- Responsable de serveis socials de cada CAP

2- Cap d’ activitats de cada centre cívic

De moment no he pogut parlar ni saber el nom dels responsables ja que no es troben visibles.

Per l’altre, per aquest projecte cal un alt nivell de voluntariat i molta part de la seva realització depèn de la voluntat social, ja que les ajudes oficials sovint van lentes i tampoc n’ es segura l’adjudicació.

En aquest cas, estem parlant “de un proyecto con acciones concretas y consistentes (Escobar,2011), tinc una idea aclara del que busco: un espai on un grup de dones maltractades puguin pintar per expressar-se com a teràpia mental, i que es pugui repetir any rere any i que seria genial que es pogués ampliar, encara que no ho veig factible a curt plaç, per molt “incòmode políticament”( Rooke,2014), crec que la idea pot ser bona.

De fet, en aquest cas, la meva idea clau és “ abordar problemas sociales específicos mediante la participación ciudadana”(Collado i Rodrigo,2012), representada sobretot pels voluntaris, que aqui estan ajudant en un tema social delicat sota un enfocament molt concret, i pels professionals, que voluntàriament entrin en ajuda.

Crec que els voluntaris, són,en aquest cas, el motor principal per donar suport a les dones.

Art i educació

Part 3: Traço les rutes i els recorreguts

Parlant del meu projecte, haig de tenir present que “hay una infinidad de diferencias entre el «nosotros» como ha llamado las entidades macropolíticas del poder estatal, colonial y lingüístico, y los numerosos «nosotros» que existen en estas divisiones dentro de la micropolítica de la lucha popular”(Graham, 2016) , ja que  la realitat és que cada persona i situació és un món, i els grans objectius socials poden no ser els més importants per diferents grups de població. Pensant en la meva idea, jo busco un objectiu senzill, amb certa immediatesa i tocant a les persones afectades. El govern, per exemple, aniria a grans lleis. Jo funciono a curt plaç i amb l’art com a mitjà expressiu i emocional. No pretenc entendre ni fer de psicòleg, sinó acompanyar-les. Escalf humà en poques paraules, i tot i que m’agradaria, sóc conscient que potser no puc arribar a tots els grups de dones que ho necessitin ja que existeix el problema de la  “limpieza social desde las élites”(Graham 2016). En moltes ocasions, les classes socials més afavorides neguen i tapen els problemes que les afecten. També hi ha casos de maltractament en aquests grups, pero s’aborden com si no existisin o bé tot acaba en grans reclamacions judicials de diners. Tal com ho entenc, la meva idea va més aviat cap a la gent que la demana, que acostuma a ser de peu de carrer per expressar-ho d’alguna manera. Esta obert, i evidentment l’origen social no marca res, però veig poc probable que dones criades en ambients conservadors com acostumen a ser les més riques, demani ajuda. No obstant, se’ls donarà si ho demanem , però és clar, això suposaria anar a sanitat pública, que és on pretenc tenir l’ acord, i dubto que moltes ho fagin.

Al mateix temps, com el que pretenc és incloure sense mirar, al final la “relación con el poder que es incómoda, esquizofrénica y poco predecible”(Graham, 2016). 

Quan pretens ajudar de forma tan integradora, en ocasions no interessa o no senta bé, Recordo per exemple el cas de la crisi dels refugiats, on hi havia una campanya social a favor d’ acollir-los mentre alguns governs europeus negaven ajuda. Xoc de visions amb el que sens dubte  també em trobaré aquí, fet pel qual he inclòs ONG en tot això.

De totes maneres, sé que la meva funció no és la de“el investigador-militante se distingue «del investigador académico”(Graham, 2016). Jo no soc ni investigadora militant ni academica. El meu objectiu és l’ activisme social, no la investigació dels resultats, No pretenc que el meu projecte sigui un laboratori ni un experiment per veure com reaccionen,sinó donar sortida i suport a dones que pateixen. 

En aquest sentit, seria bo poder començar amb el projecte ja de forma anual, per tant a setembre, però tenint present els horaris dels centres cívics, el mes d’agost quedaria sense efecte. Onze mesos a l’ l’any en definitiva.

I en quins centres cívics de Barcelona ciutat? Doncs mirant serien en concret 

1- Centre cívic El Coll-Bruguera

2- Centre cívic Sagrada Família

3- Centre cívic Urgell

També cal contactar amb els serveis socials dels CAP involucrats en el projecte, que serien els del Coll, Sagrada Familia i Sant Antoni, per parlar amb l’ assistent/a  social en cap de cadascun d’ells i coordinar les conversacions amb els centres cívics

Dit això, tinc molt clar que “cuando un grupo comunitario o agentes no pertenecientes al campo artístico se involucran en la producción de una exposición se abre la posibilidad de pensar en un espacio de exploración social y política”(Cervarios y Galarza, 2016)

Sóc conscient del debat que pot haver- hi, però no vull generar polèmica, sinó crear un espai terapèutic, i les obres només estarien en exhibició digital per la seva compra a Internet. I a més haig de tenir present que pel context i situació, a més de la presencia de psicòlegs i artistes voluntaris que no ho han viscut directament, em trobaré amb què “ la colaboración como un ámbito de trabajo basado en negociaciones siempre conflictivas e inciertas”(Cervarios y Galarza 2016), ja que no és el mateix ser víctima de maltractament i obrir-te a altre gent, que els professionals que venen a donar un cop de mà que els psicòlegs especialistes.

I parlant dels professionals i psicòlegs implicats, els psicòlegs voluntaris jo els triaria dels mateixos cap, i els artistes els implicaria buscant-los disn el mateix territori: per ser més exacte, em posaria en contacte amb artistes locals a veure si algú volgués participar. Si no, preguntaria a les universitats UB,UAB per si algun estudiant de Belles Arts o carreres similars vol fer voluntariat.

Si tampoc, penjaria un anunci, que són gratuïts, a la plataforma wwww.hacesfalta.org

on hi surten ofertes de voluntariat. Fins i tot una combinació de les tres idees

Ara parlant de la web on es penjaran les obres d’ art de les dones, vull fer servir el “soporte virtual en una herramienta de apropiación colectiva”(Ares y Risler,2012)

M’explico: pretenc que, a més de vendre’s, aquestes obres serveixin de teràpia i de reivindicació de totes les persones que pateixen, i a veure si així aconsegueixo“sacudir cierto desconocimiento acerca de la complejidad de la trama social”(Ares y Risler, 2012), ja que molts cops, si una cosa no ens afecta directament, o no mesurem l’impacte humà, o ens desentenem o reaccionem amb indiferència. Fins i tot hi han problemàtiques socials tapades, i aquí es vol evitar el silenci, aprofitant l’ alt “potencial crítico de los dispositivos gráficos”(Ares y Risler,2012)ja que aquestes pintures, son també, encara que indirectament  i sense ser-ne l’objectiu, una formula de crítica davant la manca de mesures contra la violència en dones, sent les refugiades i les immigrants especialment vulnerables.

També, vull destacar que el meu propòsit no és lúdic, sinó terapèutic, tot i que reconec que sí que pot adaptar-se al context del que elles necessitin. Vull ser el més flexible possible, i també fugir de la “lucha por medir sistemáticamente el valor de las artes y la cultura” (Rooke,2014). No vull entrar en debats, sino donar un cop de mà

 La idea es l’art com a integració en la comunitat, i pel que fa a “comprender y evidenciar las dimensiones afectivas, cognitivas y estéticas del arte/salud mental”(Rooke,2014), em trobo en una posició divergent: per una banda,  m’ enmarco en les teràpies artístiques, però per l’ altre no crec que aquestes estiguin en l’obligació de tenir una estética. L’objectiu de l’ art en aquest cas és servir d’ajuda, no tenir un estil creatiu determinat. Amb el que sí concordo és amb les dimensions cognitives i afectives, que van lligades al que busco. Que es sentin benvingudes, que creïn llaços entre elles de ser possible, que millorin, i que entenguin i superin els que els hi ha passat.

La meva idea es pot aplicar a nivell de comunitat, en concret en un centre cívic de barri de Barcelona.

Tenint present això, s’ha de considerar que Barcelona és una capital europea i cosmopolita.

Moltes realitats, ètnies i nacionalitats hi conviuen, pel que él meu projecte s’ ha d’ enfocar en ser multicultural i de gènere: orientat a les dones sense consideració d’ origen. Ja siguin immigrants, natives o refugiades. Vull un projecte obert i inclusiu.

Buscant informació, seria qüestió de parlar amb el CAP del barri on s’ encabís, per tal que els metges, a nivell completament confidencial, proposesin a les dones a les que creguessin que això els podria ajudar, l entrada a aquest sistema inclusiu.

Per tant, caldria muntar una xarxa de connexió entre centre cívic, CAP i seu de la seguretat social.

Per evitar perdre algú, també estaria bé parlar amb les ong que actuen a la propia ciutat, sent una d’elles, que podria estar interessada, arrels, ja que la ONG es dedica a ajudar als col·lectius desfavorits a les grans metropolis catalanes.

Un cop muntada aquesta xarxa, que requeriria la creació de la figura d’ un enllaç entre institucions, també tindriem el tema del finançament.

Hi ha una web especialitzada en micromecenatge social:

https://es-es.facebook.com/Coopfunding/

Si per aquest cantó no es fes prou, caldria demanar ajudes a la Generalitat dins el programa de subvencions solidaries:

https://treball.gencat.cat/ca/tramits/tramits-temes/Subvencions-per-a-projectes-singulars-la-xarxa-dateneus-cooperatius-i-projectes-aracoop-per-fomentar-leconomia-social-i-el-cooperativisme-00001

També faria falta contractar a un programador web per fer  promoció per internet d’aquest projecte, ja que del que es tracta es que les creacions de les dones es venguessin per comerç just. I el programador faria falta tant per la web com per adjuntar una plataforma de pagament segura.

El 100% dels diners obtinguts anirien per ajudar-les a refer els seves vides.

Sóc conscient de que hi hauria un límit de persones que es podrien acollir, peró no deixa de ser un projecte limitat a un barri d’una ciutat.

La permanència en el programa dependria de la situació personal de cada dona. Quan aquestes s’ haguessin refet, podrien donar pas a noves

Per pagar al programador web i a l’ enllaç institucional s’ utiltizarien també fons del projecte social, ja que son treballs a temps complet dels que no es poden fer càrrec voluntaris.

Pel que fa els materials, la idea seria demanar la col·laboració solidària dels comerços del barri, en forma de, per exemple, participació solidària en una rifa de nadal,combinat amb l’ús del micromecenatge.

Amb les dones hi haurien d’ haver altres dones tant artistes com psicòlogues especialitzades en teràpies, ja que la presència d’homes podria tensar-les en un primer moment degut als seus traumes. En aquest cas parlariem de voluntaries, que anirien en hores lliures.

Per últim, l’ús de l’espai del centre. Aquest punt, preguntant pels horaris, hauria de ser possible tenir dos grups: un pel mati i un per la tarda.

L’ espai triat hauria de ser il·luminat i exterior, amb vistes a un pati o uns jardins, en un ambient relaxant.

La amjoria de centres civics tenen un espai així, pel que fińs i tot seria possible crear a l’ aire lliure quan fes bon temps.

Es clar que nomès podrien anar-hi els dies que fos obert, i els fons haurien de pagar el lloguer de l’espai.

https://ajuntament.barcelona.cat/centrescivics/ca

Per fer-se una idea exacta:els centres cívics de barri de la capital obren entre les 9-10 del matí i tanquen entre les 19-21h de la tarda-nit  de dilluns a divendres, i no obren a l’agost, el que ens deixa un projecte de setembre a juliol entre setmana. I respectant les diferents activitats, cursos i seminaris que s’hi fan, ès viable tenir 1 grup de matí 2h i un de tarda 2h també.

En quant a les creacions, aquestes s haurien de guardar, fins a la seva venta, al mateix centre cívic.

No ho he centrat en cap barri en concret, ja que es podria fer, en, com a mínim, 1 centre per barri dels 52 que hi han  a Barcelona amb l’ horari d’ obertura estàndart que he expicat.

Es tracta de que aquestes dones facin servir la creació artística com a mitjà expressiu i també com a realització personal i manera de sentir-se utils, ja que, en aquests casos, la sensació de no valdre i l’ anul·lació de la personalitat son un problema freqüent. Es busca que recuperin l’ manor propi i expulsin tota la negativitat i la barreja d’emocions durant la seva recuperació, al mateix temps que la societat dona valor al que creen amb les seves mans. Acceptades i valorades, a més d’ ajudades.

La meva idea es pot aplicar a nivell de comunitat, en concret en un centre cívic de barri de Barcelona.

Tenint present això, s’ha de considerar que Barcelona es una capital europea i cosmopolita.

Moltes realitats, ètnies i nacionalitats hi conviuen, pel que le meu projecte s’ ha d’ enfocar en ser multicultural i de gènere: orientat a les dones sense consideració d’ origen. Ja siguin immigrants, natives o refugiades. Vull un projecte obert i inclusiu.

Buscant informació, seria qüestió de parlar amb el CAP del barri on s’ encabis, per tal que els metges, a nivell completament confidencial, proposesin a les dones a les que creguessin que això els podria ajudar, l entrada a aquest sistema inclusiu.

Per tant, caldria muntar una xarxa de connexió entre centre cívic, CAP i seu de la seguretat social.

Per evitar perdre algú, també estaria bé parlar amb les ong que actuen a la propia ciutat, sent una d’elles, que podria estar interessada, arrels, ja que la ONG es dedica a ajudar als col·lectius desfavorits a les grans metropolis catalanes.

Un cop muntada aquesta xarxa, que requeriria la creació de la figura d’ un enllaç entre institucions, també tindriem el tema del finançament.

Hi ha una web especialitzada en micromecenatge social:

https://es-es.facebook.com/Coopfunding/

Si per aquest cantó no es fes prou, caldria demanar ajudes a la Generalitat dins el programa de subvencions solidaries:

https://treball.gencat.cat/ca/tramits/tramits-temes/Subvencions-per-a-projectes-singulars-la-xarxa-dateneus-cooperatius-i-projectes-aracoop-per-fomentar-leconomia-social-i-el-cooperativisme-00001

També faria falta contractar a un programador web per fer  promoció per internet d’aquest projecte, ja que del que es tracta es que les creacions de les dones es venguessin per comerç just. I el programador faria falta tant per la web com per adjuntar una plataforma de pagament segura.

El 100% dels diners obtinguts anirien per ajudar-les a refer els seves vides.

Sóc conscient de que hi hauria un límit de persones que es podrien acollir, pero no deixa de ser un projecte limitat a un barri d’una ciutat.

La permanencia en el programa dependria de la situació personal de cada dona. Quan aquestes s’ haguessin refet, podrien donar pas a noves

Per pagar al programador web i a l’ enllaç institucional s’ utiltizarien també fons del projecte social, ja que son treballs a temps complet dels que no es poden fer càrrec voluntaris.

Pel que fa els materials, la idea seria demanar la col·laboració solidària dels comerços del barri, en forma de, per exemple, participació solidaria en una rifa de nadal,  combinat amb l’ús del micromecenatge.

Amb les dones hi haurien d’ haver altres dones tant artistes com psicologues especialitzades en teràpies, ja que la presència d’homes podria tensar-les en un primer moment degut als seus traumes. En aquest cas parlariem de voluntaries, que anirien en hores lliures.

Per últim, l’ús de l’espai del centre. aquest punt, preguntant pels horaris, hauria de ser possible tenir dos grups: un pel mati i un per la tarda.

L’ espai triat hauria de ser il·luminat i exterior, amb vistes a un pati o uns jardins, en un ambient relaxant.

La amjoria de cnetres civics tenen un espai aixi, pel que fisn i tot seria possible crear a l’ aire lliure quan fes bon temps.

Es clar que només podrien anar-hi els dies que fos obert, i els fons haurien de pagar el lloguer de l’espai

https://ajuntament.barcelona.cat/centrescivics/ca

Per fer-se una idea exacta, els centres cívics de barri de la capital obren entre les 9-10 del matí i tanquen entre les 19-21h de la tarda-nit  de dilluns a divendres, i no obren a l’agost, el que ens deixa un projecte de setembre a juliol entre setmana. I respectant les diferents activitats, cursos i seminaris que s’hi fan, es viable tenir 1 grup de matí 2h i un de tarda 2h també.

En quant a les creacions, aquestes s haurien de guardar, fins a la seva venta, al mateix centre cívic.

No ho he centrat en cap barri en concret, ja que es podria fer, en, com a mínim, 1 centre per barri dels 52 que hi han  a Barcelona amb l’ horair d’ obertura estandart que he expicat.

Es tracta de que aquestes dones facin servir la creació artística com a mitjà expressiu i també com a realització personal i manera de sentir-se utils, ja que, en aquests casos, la sensació de no valdre i l’ anul·lació de la personalitat son un problema freqüent. Es busca que recuperin l’ manor propi i expulsin tota la negativitat i la barreja d’emocions durant la seva recuperació, al mateix temps que la societat dona valor al que creen amb les seves mans. Acceptades i valorades, a més d’ ajudades.

Hola. Soc n´Eva Mas, i em prenc la vida amb filosofia. I no m´agrada enredarme gaire.

Vinc de l´àmbit socio-cultural. Anys enrere vaig iniciar Belles Arts, però vaig haver de deixar-ho per conjunció impossible d´economia i treball. Els meus interessos (llavors) eren dibuix i volum. Actualment vaig més pel camp teòric, l´anàlisi de la imatge. I em saturen les pràctiques digitals i tanta innovació constant (de vegades, és esgotador possars- hi al dia amb les tecnologies!).

Duc un temps dedicada a la docència “institucional” de secundària. Però no com a professora d´arts/plàstica. Tot i així, com entenc que l´art forma part de la nostra vida (és un llenguatge), tant alumnes com jo el feim servir com a mitjà de reflexió i comunicació. Trobo que és molt útil per a  ajudar-los a assolir un coneixement interrelacionat. A part de que les referències visuals els hi resulta més accessible o, millor dit, tenen menys mandra i s´engresquen amb més facilitat.

Entès l´art com un llenguatge, no hi hauria d´haver-hi problemàtica per a treballar-ho en tots els seus vessants, tal com es fa amb el llenguatge amb paraules. A l´ensenyança obligatòria s´hi dediquen moltes hores per a que tothom sàpiga llegir i escriure paraules, però ni molt manco tothom es converteix en novel·lista, poeta, crític ni filòleg. No entenc quin problema hi hauria a poder treballar-ho i incorporar-ho sense majors limitacions que les materials-econòmiques i físiques de l´espai.  

Als textos s´hi ha parlat molt dels diferents àmbits o perspectives des de les que abordar l´art. Però, si estam parlant d´educació, m´ha cridat molt l´atenció que en cap cas es parles d´etapes educatives i/o edats. Si a l´escola s´hi dediquen un munt d´hores a ensenyar català i castellà en totes les seves vessants (anàlisi lingüístic, història, producció de textos variats, etc.), perquè no també incloure en semblant extensió l´educació artística? 

La veritat és que amb el recent nou marc legislatiu a l´ensenyança obligatòria (això de la LOMLOE), tinc l´esperança de que les noves dinàmiques i metodologies que es poden desplegar ens permetin donar un gir a l´ensenyança. Deixant a un costat tot el guirigai generat per la premura i complexitat del sistema d´avaluació de l´alumnat (amb codis de criteris, descriptors, percentatges, etc.), sí confio en que es pugui dur a terme una pràctica docent més enrequidora per alumnat i professorat. Sense oblidar que, de moment, tot sembla un experiment. A veure si ens en sortim! 

Hola a tothom. Em dic Maria i tinc 27 anys. Treballo a un museu de Barcelona com a controladora de sales. Sempre he ringut contacte amb el món cultural i aritstic ja que vinc de pares professors i jo mateixa treballo al sector desde fa quatre anys. A més, vaig fer teatre durant sis.

Veig l’ art com una forma d’ expressió, i, tot i treballar en un museu, no estic d’ acord amb el caire discursiu i paternalista que té. Sembla que a la societat actual els plantejaments sobre l ‘art estan definits i dirigits per les institucions, cosa amb la que discrepo.

A més, potser pel fet d’ haver fet teatre molt anys, em veig influida en entendre l art com a disciplina expressiva i crec que pot servir com ajuda a la comunitat.

En aquest sentit va el meu projecte, que esta inspirat en l artteràpia, que fa servir l’ art com a mitjà per canalitzar les emocions per aquells amb problemes psicologics. La idea seria crear un taller d’ art per dones vícitmes de violència masclista, on poguessin fer-lo servir com a sistema d’ expressió i alhora, aquestes pintures es podrien vendre, tenint aixi un doble objectiu: ajudar-les i reintegrar-les a la societat.

Per tant, seria una iniciativa d’ ajuda a la comunitat, a un col·lectiu desafavorit i fa servir l ‘ art com a reintegrador i sistema d’ ajuda.

Aquest taller estaria muntat a nivell municipal, en centres civics, i es demanarien subvencions a la generalitat per poder llogar els espais i comprar els materials.

Encara és una idea embrionària